PRESENTACIÓ.

Aquest blog ha estat creat com a material complementari de la tasca a realitzar sobre una línia del temps en la matèria Didàctica de les ciències socials- Història General d'Europa.


Aquest blog ens permetrà organitzar les diferents entrades corresponents a cada objecte associat a l'evolució de la història del rellotge. Mitjançant enllaços externs (vídeos, documents, imatges,...) poder ampliar la recerca d'informació que s'haurà introduït a mode sintètic a la línia del temps.


Si voleu observar la línia del temps:
http://timerime.com/es/page/mi_timerime/739/

INTRODUCCIÓ

Des dels seus inicis, l’ èsser humà ha sentit la necessitat d’establir paràmetres per organitzar d’una manera racional el seu temps: de concretar, definir i diferenciar els fets presents del passat.

Les primeres mesures es van basar en els recursos que oferia la pròpia naturalesa; amb les observacions astronòmiques. Durant molt de temps, el cel va ser el principal instrument de mesura, juntament amb la posició i el moviment dels astres. L’ésser humà es va adonar que podia fer ús dels fenòmens físics que es repetien d’una forma periòdica i, tot aprofitant la seva regularitat, va construir instruments per mesurar intervals de temps. Alhora, tot acomulant coincidències i repeticions, va buscar el mode de descobrir-ne les lleis que es relacionen.

El primer “rellotge” va ser, sense cap mena de dubte, l’alternança del dia i la nit que ja diferenciaven els homes de la prehistòria. Però, quan l’home del Neolític, agricultor, ramader i sedentari, va necessitar tenir uns coneixements més acurats dels canvis que es produïen, és quan neix el calendari. Amb la cultura sumèria van aparèixer els calendaris de tipus lunar que posteriorment són dividits en 4 setmanes de 7 dies seguint les fases de la Lluna (a finals del quart i tercer mil.leni). Finalment, afegir que les divisions del dia en 24 hores és una herència mesopotàmica incorporada més tard pels grecs i posteriorment pels romans. Alhora, pel sistema sexagessimal emprat pels babilonis, se’n va derivar la partició de les hores en minuts i dels minuts en segons.

Per disposar de l’hora actualitzada en qualsevol moment, independentment de l’observació astronòmica, van nèixer els rellotges que disposaven d’un sistema o mecanisme que va intentar seguir fidelment, o imitar al màxim, el període del moviment aparent del Sol. D’aquests rellotges autònoms es destaquen els d’aigua, de sorra, de foc, els mecànics, els electrònics i els atòmics. I és que val a dir que, en un rellotge són importants dues qualitats: la precisió o exactitud i la sensibilitat o definició. La precisió és el seu marge d’error màxim en un dia (avançament o retard), mentre que la sensibilitat és la unitat de temps més petita que amb ella hom pot apreciar. L’augment progressiu de precisió ha comportat un augment de la sensibilitat.

Abans del rellotge de pèndol, la precisió dels rellotges mecànics o d’aigua es resumia aproximadament en una hora al dia i la unitat de temps més petita que podien assenyalar normalment era el quart d’hora. Amb l’invent revolucionari del pèndol, la precisió pogué augmentar fins al voltant d’un segon al dia i els rellotges començaren a mesurar el segon.

L’electrificació dels rellotges de pèndol i la introducció de nous oscil•ladors, com el diapasó, van continuar augmentant la precisió i la sensibilitat dels rellotges fins que l’electrònica facultà l’aprofitament de les qualitats piezoelèctriques del quars per a la mesura del temps.

Al llarg de la història, la tecnologia ha dut a l’aparició d’ invents cada cop més sofisticats que, van permetre “observar” els lapsus de temps: des dels calendaris que registren dies, anys i segles; passant per les clepsidres, espelmes, quadrants per medir periodes més curts de temps com les hores minuts i segons, fins a arribar al rellotges que es troben als telèfons mòbils o a l'ordinador.

Finalment, podem observar que el rellotge és un objecte de la vida quotidiana que té una continuïtat des dels temps més antics de la història de la humanitat fins a la nostra era.

L'EPOCA ANTIGA.

L'Edat Antiga és l'època històrica que transcorre des del naixement de les primeres civilitzacions. Més concretament és el període comprès entre el naixement de l'escriptura i la caiguda de l'imperi Romà (476), esdeveniment que marca l'inici de l'Edat mitjana.

El desenvolupament varia moltíssim en funció de la regió estudiada, però a grans trets es pot caracteritzar com l'època de l'especialització social, del naixement de la majoria de ciències i arts actuals i d'una enorme expansió demogràfica que va portar a crear grans Imperis (com per exemple, a Europa l'Imperi Grec i el Romà). El règim polític més abundant de l'època va ser la monarquia. Sorgeix el comerç com a tal, amb l'aparició de la moneda i de les grans rutes d'intercanvi.

L'Edat antiga es pot subdividir en dues èpoques:
 

1. Antic Orient, amb l'auge de les primeres civilitzacions a l'extrem Orient (Xina i Índia) i a l'Orient Pròxim (Mesopotàmia i Egipte).

La civilització Xinesa.

La màquina més antiga que es coneix per mesurar el temps a la Xina, és el gnòmon, o rellotge solar, que el principi bàsic per la mesura del temps era a través de la direcció i projecció del sol.El rellotge solar no funcionava quan estava ennuvolat, plovía o durant la nit. Per aquesta raó, va sorgir el rellotge d'aigua (o clepsidra), que podia mesurar el temps tant de dia com de nit. Com no era molt convenient mesurar el temps mitjançant el flux regular de l'aigua, els antics xinesos van anar desenvolupant gradualment aparells que utilitzaven aigua com a força motriu per accionar els dispositius mecànics. A l'any 117 aC, Zhang Heng de la Dinastia Han de l'Est, va crear un dispositiu per mesurar el temps amb una gran escala astronòmica que consistia en aigua impulsada per una esfera armil·lar (també conegut com l'astrolabi esfèric), la qual tenia la funció de seguir el temps mecànicament. 

Les generacions següents van inventar altres aparells per mesurar el temps, un d'ells era la torre del rellotge astronòmic impulsada per la força motriu de l'aigua. Aquesta torre tenia una espècie de titella que indicava l'hora quan colpejava el tambor o agitava la campana.Com l'aigua a la clepsidra es podia congelar a l'hivern, llavors es va inventar un aparell que era impulsat amb sorra. 

Alhora, alguns usaven el mètode de cremar encens per comptar el temps. No obstant això, aquests conceptes no eren molt precisos en un sentit ampli.

La civilització Índia.

No tenim gaire informació entorn la civilització Índia, com mesuraven el temps ni amb quins instruments ho feien. Es sap que a la Índia també s'utiliztaven els rellotges de sol, però la veritat és que no hi ha gaire documentació.

La civilització Babilònica.

Van ser l'antiga cultura de Babilònia un dels primers a mesurar el temps, ja que van començar a utilitzar uns conceptes semblants al dia, hora i any. Van descobrir que l'any és el temps que tarda el sol a tornar al punt de partida en el cel. Per determinar els mesos van usar el calendari lunar (que comptava el pas de les llunes plenes al llarg de l'any). Alhora, al 500 aC, l'astrònom Naburiano, va calcular la durada d'un any en tres-cents seixanta-cinc dies, sis hores i quinze minuts. Tanmateix, d'aquesta civilització hem heretat la setmana de set dies, l'hora de seixanta minuts, i el minut de seixanta segons. Per tant, el sistema sexagenimal.

Tenien formes enginyoses per fer aquests càlculs, convertint l'ombra de les estaques en graus, minuts i segons (angles), és a dir, amb els rellotges de sol. També van utilitzar rellotges d'aigua o clepsidres.  

La civilització Egípcia.
Per als egipcis de l'Antiguitat, l'aspecte del cel sempre va revestir una significació mitològica i religiosa, i fins i tot, astrològica. La nit començava amb el crepuscle i acabava amb l'alba. Els dotze estels que servien per a la divisió de la nit en hores estaven associats als “dotze guardians del cel” encarregats d'acompanyar els faraons difunts en el seu viatge nocturn amb Ra, la divinitat solar. Cal assenyalar que els egipcis van desenvolupar grans instruments que utilitzaven en l’observació astronòmica. Entre els més destacats trobem: el rellotge de Sol, el rellotge d'aigua (Clepsidra) i el Merkhet (Astrolabi).

Més endavant, els egipcis van observar que les estrelles realitzen un gir complet en poc més de 365 dies. A més a més, aquest cicle de 365 dies del Sol concordava amb el de les estacions, i ja abans del 2500 aC els egipcis utilitzaven un calendari basat en aquest cicle, de manera que cal suposar que utilitzaven l'observació astronòmica de manera sistemàtica des del quart mil·lenni. L'any civil egipci tenia 12 mesos de 30 dies cadascú. Els coneixements astronòmics dels egipcis els permet orientar la piràmide de Kheops (2550 aC.), mitjançant referències estel·lars. Mil anys després, en l'època del faraó Tutmosis III (1500 aC), es dissenyà un instrument denominat Sechat, que es tractava d'un petit rellotge solar per mesurar el temps mitjançant la longitud de les ombres que constava de dues peces prismàtiques d'uns tres decímetres de longitud, situades perpendicularment, on una tenia marcades les hores i una altra servia d’agulla. Va ser un instrument molt popular entre els sacerdots egipcis ja que, per les seves dimensions, permetia que fos un instrument portàtil.

2. Antiguitat Clàssica, amb el predomini de l'Antiga Grècia i Roma. Civilitzacions grega i romana (Segle V a.C. al segle II a.C.).

La civilització Grega i Romana.
S'assenyala que la civilització grega va construir els primers rellotges de sol tal i com els coneixem en l’actualitat. Consistia en una mena de bloc on s’hi buidava una cavitat en forma d’hemisferi i en el seu extrem es fixava la vareta, també anomenada gnòmon, que van començar a situar en posició paral•lela a l’eix terrestre; aquesta vareta feia de busca. El fet que col•loquessin el gnòmon en aquesta posició és molt important, ja que és el que permetia que els rellotges de sol esdevinguessin vertaders instruments de mesura; podien assenyalar les hores durant totes les estacions de l’any. Per tant, els rellotges de sol que van desenvolupar els grecs van ser els primers que mesuraven les hores en funció de la direccionalitat de l’ombra, en comptes d fer-ho segons la longitud, tal i com feien els egipcis.

Per a la civilització grega i també la romana, el temps era important perquè va ser usat per controlar les guerres, és a dir, es podia controlar i establir una "hora" per atacar una zona en concret. Aquesta eina va permetre que s’anessin millorant els sistemes per mesurar el temps com a causa de la seva importància, com és el cas delsrellotges de sorra amb els coneixements dels grecs en geometria.

Per a saber-ne més:


- L'astronomia a l'antiga Xina:
http://acuario.unicauca.edu.co/aida/articulos/2008/8/10/Comunidad/Divulgacion/Historia_de_la_Astronomia/Astronomia-en-la-China-antigua-hast-ala-dinastia-Han/
- La índia: ritus, tradicions i costums: 
http://www.iesjorgeguillen.es/web/images/stories/departamentos/india0910/tradicionesindia.pdf
- Revista Esfinge. "Astronomia en el antiguo Egipto": http://www.editorial-na.com/articulos/articulo.asp?artic=70
- Els babilonis: http://www.upf.edu/pdi/dcom/xavierberenguer/recursos/fig_calc/_1_/estampes/1_3.htm
- Cultura clàssica: http://iessapostol.juntaextremadura.net/latin/cultura_clasica.html

1.- ELS RELLOTGES ASTRALS

1.1.- EL GNÒMON


DATACIÓ: Any 2000 a.C. 

CIVILITZACIÓ: Egípcia (després, grega i romana).

CARACTERÍSTIQUES PRINCIPALS: 

El gnòmon és el rellotge de sol més antic i senzill que consisteix en un pal clavat verticalment sobre una superfície plana horitzontal damunt la qual es projecta la seva ombra. A la superfície, hi ha unes línies horàries (rectes a la base del gnòmon) i unes línies del calendari (línies corbades cap al sud en els mesos de primavera i estiu; i cap al nord, a l’hivern i la tardor). En els equinoccis la línia del calendari és recta i s’orienta exactament en direcció est-oest. En els extrems de les línies del calendari hi ha dibuixats els signes del zodíac. A cada línia hi ha dos signes. Els de la dreta corresponen als mesos de juny a desembre en què el Sol va perdent altura cada dia fins arribar al seu punt més baix (el 22 de desembre), situant-se sobre la constel·lació de Capricorn (Solstici d'hivern). Els signes de l'esquerra corresponen als mesos de desembre a juny durant els quals el Sol va guanyant alçada cada dia fins a arribar als 23º 27' de declinació positiva (ell dia 21 de juny). És el solstici d'estiu. 

FUNCIONAMENT: 

Per tal de saber l’hora que marca aquest rellotge solar o gnòmon, es col·loca la superfície en posició horitzontal i orientada de tal forma que l’ombra del pal es projecti cap a la trama que formen les línies horàries i del calendari. Per tant, el gnòmons quedarà cap al sud i la trama de les línies cap al nord. D’aquesta manera, podrem llegir l’hora que és.

                         

Per a saber-ne més:
- El gnomon. Rellotge de sol horitzontal: 
http://www.planetarioviajero.com/pdf/reloj-sol-horizontal.pdf?phpMyAdmin=4415ea1dfb8e21ce0f30e057299b8ffc
-Què és un gnomon? Programa "Què m'has dit?" (Minuts 00:00-01:45):
http://www.edu3.cat/Edu3tv/Fitxa?p_id=28592
- Informació general sobre els rellotges de sol:
http://www.uam.es/personal_pdi/ciencias/barcelo/historia/Relojes%20de%20sol.pdf
http://www.diasolar.es/material/reloj_de_sol.pdf

1.2.- L'ASTROLABI

DATACIÓ: 150 aC – s.XVII.

CIVILITZACIÓ: Egípcia. (Hiparco).

CARACTERÍSTIQUES PRINCIPALS: 

L’astrolabi tenia com a funció localitzar les posicions dels estels i, alhora, calcular el temps solar i astral. 

És un instrument de navegació, que mesurava l'altura del sol o de l'estrella polar, depenent si era de dia o de nit, i mitjançant una sèrie de càlculs els mariners podien saber la latitud a la qual es trobaven. Segles més tard, els àrabs el milloraren substancialment convertint l'astrolabi en un instrument més avançat i perfeccionat. Va ser introduït a Europa Occidental durant l'edat mitjana. Arribà a la Península Ibèrica amb els àrabs, i fou adaptat a la numeració llatina i construït per primera vegada a Catalunya per Sunifred Llobet, de Barcelona. Posteriorment, l'astrolabi va ser substituït per l'octant, el quadrant i el sextant. S’utilitzava indistintament per localitzar els cossos celests i per indicar l’hora tant de dia com de nit. Consisteix en un disc que representa la terra (plat), un mapa del cel (“rete”) i una agulla que representa el sol, indicadora de l’hora solar. A l’altra cara, hi ha un punt de mira (aliada) i un cercle graduat que serveix per mesurar l’alçada dels cossos celests. L’ús d’aquesta eina a Europa no es va fer comú fins ben entrat el segle X quan els àrabs la van millorar i introduir. El seu ús a les cultures occidentals es va estendre fins el s.XVII, moment en què instruments més complexos com el telescopi i el sextant el van rellevar. 

2.2.1. ASTROLABI AMB COMPUTADOR MECÀNIC DE CALENDARI I RODES DENTADES INCORPORAT.

DATACIÓ: 1235.

AUTOR: Abi Bakr d'Isfahan.

CARACTERÍSTIQUES PRINCIPALS:

Els models d’astrolabi més coneguts consisteixen en un seguit de peces de metall circulars, sostingudes amb una petita anella en la part superior i que giren sobre el seu propi eix. Cadascuna d’aquestes peces té la seva funció i serveix per a donar-nos unes dades concretes. Algunes de les peces principals són el timpà que és una placa gravada amb les coordenades de l’esfera celest: l’horitzó, el zènit, les línies d’altitud, l’equador, els cercles de càncer i Capricorn,…:l’aranya que és un mapa astral on es mostra la trajectòria del sol i els signes zodiacals i la regla que s’utilitza per a alinear l’hora correcta sobre el cercle horari. 

FUNCIONAMENT: 

El primer pas és mesurar l’alçada d’un astre sobre l’horitzó. Per a fer-ho cal suspendre l’astrolabi agafant-lo per l’anella i en direcció a l’astre. Un cop trobem l’angle al que es troba l’estel girarem l’aranya fins que l’astre concret es trobi sobre l’angle que hem trobat. Un cop fet això, i només realitzant una sèrie de petites variacions (girar sobre el propi eix) la resta de peces de l’astrolabi podem conèixer el temps i l’hora solar, la sortida i l’ocàs del sol o la posició de la lluna i els planetes. Amb tot, la principal funció dels astrolabis era ajudar els navegants en la mesura de la latitud. Els mariners col•locaven l’astrolabi senyalant polaris de tal forma que aquesta es veiés a través dels orificis de l’aparell i un cop trobat l’angle, i per tant l’alçada, d’aquest estel, coneixien la latitud a la que es trobaven.


Per a saber-ne més:


- Informació: http://www.digits.cat/colaboracions/lastrolabi 
- Com construir una astrolabi?
http://www.xtec.cat/centres/a8054401/departaments/webmates/aparells/astro.htm

1.3.- EL NOCTURLABI

DATACIÓ: 150 a.C.


CIVILITZACIÓ: Egípcia.


CARACTERÍSTIQUES PRINCIPALS: 
Un nocturlabi o rellotge d’estels és un instrument utilitzat per determinar el temps en funció de la posició d'una determinada estrella en el cel nocturn. És una versió simplificada de l’astrolabi. Cal assenyalar que a l'hemisferi nord, totes les estrelles semblen girar al voltant de l'Estrella polar durant la nit, i les seves posicions, com l'avanç del Sol, es poden utilitzar per determinar l'hora. Les posicions de les estrelles canvien en funció de l'època de l'any. Per tant, aquest instrument proporciona l'hora del dia basat en una època de l'any i una observació de l'estrella Polar i algunes altres estrelles comuns. Les estrelles de referència més utilitzades són les estrelles de l'Óssa Major o el Kochab de l'Óssa Menor. L'estrella Shed de la constel•lació de Cassiopea també pot ser utilitzada, ja que està al costat oposat del cel de l'Óssa Major.


FUNCIONAMENT: 
Per utilitzar-lo, s’ha de centrar l’instrument mirant l’estrella polar pel forat central i situar el braç mòbil de manera que assenyali l’estrella concreta per la qual ha estat construït. L’hora es llegeix sobre un disc que ha estat prèviament ajustat sobre la data. El disc intern es gira de manera que la marca de l'estrella de referència escollida apunti a la data actual al disc extern. Es mira l'estrella Polar a través del centre del dispositiu, i el punter del braç es gira fins apuntar a l'estrella de referència escollida. La intersecció del braç punter amb les marques d'hora en el disc intern indica l'hora. L'instrument ha de ser mantingut en posició vertical, i ha de tenir un mànec o un suggeriment similar tal com el de la direcció a sota.

                                         

Per a saber-ne més:

- Informació general: 

http://www.astic.es/sites/default/files/articulosboletic/finde_1_2.pdf 

http://www.goma2.com/manuales/NOCTURLABIO.htm

- Crea el teu propi Nocturlabi:

https://www.google.es/search?rlz=1C1RNPN_enES410ES411&sugexp=chrome,mod=14&sourceid=chrome&ie=UTF-8&q=nocturlabi+fitxes

2.- EL RELLOTGE D'AIGUA: LA CLEPSIDRA.

DATACIÓ: 1400 a.C. fins S. XIII (Edat Mitjana). 

CIVILITZACIÓ: Egípcia (més tard, babilonia i xinesa).

CARACTERÍSTIQUES PRINCIPALS:

La Clepsidra és un rellotge d’aigua que consta d’un recipient cilíndric gradual (s’hi dibuixava una escala) al qual anava a parar l’aigua procedent d’un dipòsit, a una velocitat i amb un cabdal determinats. Els primers rellotges d’aigua consistien en un recipient ceràmic que contenia aigua fins a un nivell, amb un orifici a la base d’una mida adequat per assegurar la sortida del líquid a una velocitat determinada i, per tant, en un temps prefixat. En el seu interior, disposava de varies marques que quan pujava el nivell d-aigua indicava uns períodes que assenyalaven l’hora durant la nit. El més antic de tots es va trobar en un temple egipci i s’estima que fou fabricat fa 3.356 anys, aproximadament.

FUNCIONAMENT:

Aquest rellotge mesura el temps en relació a quant triga una quantitat d’aigua dins del recipient en sortir pel forat a una determinada velocitat i això marca el temps. El recipient tenia marques on cadascuna d’elles era una hora diferent, a mesura que s’anava buidant l’aigua i anava marcant l’hora.

També es diu que aquest tipus de rellotge procedeix de Mesopotàmia, però que van ser la civilització egípcia i la grega les que van aportar millores en el seu funcionament. Van ser els grecs els qui van donar el nom de clepsidra a l’aparell, a Grècia es feien servir en els tribunals d’Atenes per marcar el temps que es permetia a cada orador; fins i tot el filòsof Plató va idear-ne la clepsidra amb despertador. Més endavant, els romans i els xinesos van continuar utilitzant aquest tipus de rellotge, tot incorporant-hi millores i convertint, així, la clepsidra en un instrument cada vegada més complex.

                

 2.1. CLEPSIDRA AMB DESPERTADOR.

DATACIÓ: S. IV a.C. 

AUTOR: Plató.

CARACTERÍSTIQUES PRINCIPALS: Va inventar un despertador que utilitzava un rellotge d’aigua. 

2.2. PERFECCIÓ DE LA CLEPSIDIA.

DATACIÓ: S. III a.C. 

AUTOR: Ctesibi (Antiga Grècia).

CARACTERÍSTIQUES PRINCIPALS: La clepsidra va ser molt utilitzada i perfeccionada a l'Antiga Grècia, la millora més important és atribuïda a Ctesibi (segle III aC). Posteriorment fou perfeccionat pels savis grecs i pels enginyers romans, afegint-hi flotadors que movien engranatges units a unes agulles que passaven per un quadrant graduat.